Article actualitzat: 16-08-2026
Què és la carxofa
La carxofa (Cynara scolymus) és una planta de la família de les Asteràcies. És la varietat no espinosa del card salvatge i els seus fruits són molt apreciats a la cuina mediterrània.
És una inflorescència d’uns 12 cm de diàmetre, amb una base de color verd o morat, segons la varietat a la qual pertanyi. El seu sabor és una mica amarg i pot variar lleugerament segons el tipus de preparació que es realitzi. La seva temporalitat es troba entre la tardor i l’hivern, tot i que també la podem trobar a la primavera.
Origen de la carxofa
És una planta d’origen Mediterrani, es pensa que d’Egipte o Nord d’Àfrica. Prové d’un card que conreaven grecs i romans. El seu cultiu està localitzat en països de la Conca Mediterrània. El principals productors són Itàlia, Espanya, Egipte, però també es cultiva a Sudàfrica, Estats Units (Califòrnia) i a la Xina, entre altres països.
Quan és la seva temporada
Es tracta d’una hortalissa de temporada tardorenca i hivernal amb una segona finestra a la primavera, fet que la converteix en una de les poques verdures amb dos moments de temporada diferenciats al llarg de l’any.
La primera temporada, i la més important en volum i qualitat, va d’octubre a gener, amb el punt òptim al novembre i al desembre. És en aquests mesos assoleixen la densitat nutritiva més gran, el sabor més intens i el contingut màxim en cinarina i inulina, els dos compostos bioactius més importants d’aquesta verdura. El fred dels mesos de tardor i hivern afavoreix el desenvolupament del cap de la carxofa i concentra els sucres naturals, cosa que dóna lloc a un sabor més dolç i menys amarg que en altres moments de l’any.
La segona temporada va del març al maig, quan la planta rebrota després de l’hivern i produeix un nou cicle de carxofes. A la primavera són més petites i tenen un sabor lleugerament més amarg que les de tardor-hivern, encara que són igualment nutritives. En aquesta segona temporada l’oferta als mercats és menor i el preu habitualment una mica més elevat.
Tipus de carxofes
Els diferents tipus es poden classificar de diverses maneres, ja sigui per altura, productivitat, precocitat… Tot i que la més utilitzada és la classificació segons el seu color. On es divideixen bàsicament en 2 grups:
Varietat blanca
En aquest grup hi ha moltes varietats segons el seu origen, encara que la més conreada i consumida és la Blanca de Tudela. Aquesta varietat sol conrear-se a Navarra i està certificada amb Identificació Geogràfica Protegida. També destaca la D.O.P Carxofa de Benicarló (Castelló). Es caracteritzen per tenir una forma arrodonida, amb un orifici circular a la part superior i per l’absència de pèl al seu interior.
Varietat violeta
Aquesta varietat no és comú trobar-la al mercat espanyol, ja que majoritàriament s’exporta a França i Itàlia. En aquest grup trobem la violeta de Provença, la Primerenca i la Aranjuez. Té una grandària menor que la blanca i és de forma cònica. La varietat més conreada a la Mediterrània és la violeta de Provença.
La podem trobar fresca, congelada o en conserva (cors de carxofa). A l’hora de triar-la al mercat solem escollir les peces més pesades i compactes. Les fulles han d’estar cruixents. Si estan toves i s’observen parts fosques és que està perdent frescor. Un truc per comprovar-ho és estrènyer la carxofa prop de l’oïda, si escoltem un cruixit és que encara està fresca, a més d’observar el seu color viu i la seva finor.
Varietats per temporada i zona de producció
La Blanca de Tudela (Navarra), protegida amb IGP, té el bec de producció entre octubre i desembre i és la varietat que millor representa la carxofa de temporada hivernal espanyola. La DOP Carxofa de Benicarló (Castelló) es recull principalment entre novembre i abril, amb un període de comercialització una mica més llarg que la navarresa. Ambdues denominacions garanteixen que ha estat cultivada a la seva zona geogràfica d’origen amb els estàndards de qualitat que donen lloc al sabor i les propietats que les fan úniques.
Espanya és el segon productor mundial després d’Itàlia i el principal exportador de la Unió Europea, amb una producció concentrada a la Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia i Navarra. Aquesta posició privilegiada en la producció mundial és la que garanteix que durant els mesos de temporada les carxofes disponibles al mercat espanyol siguin fresques, locals i nutricionalment òptimes.
Com triar, conservar i preparar la carxofa de temporada
Les fulles exteriors han d’estar ben tancades, tenses i cruixents en prémer-les a prop de l’oïda han de produir un so característic de cruixit; la tija ha de ser ferma i sense signes de dessecació; i el color ha de ser viu i uniforme, sense taques fosques ni zones toves a la base. Una de bona qualitat també és pesada per a la seva mida: el pes indica densitat d’aigua i nutrients.
Pel que fa a la conservació, poden guardar-se a la nevera fins a una setmana submergint-les en aigua com si fossin flors, un truc que les manté hidratades i fresques durant més dies. Un cop tallades, s’oxiden ràpidament i adquireixen un color marró antiestètic: per evitar-ho només cal submergir-les immediatament en aigua amb unes gotes de llimona o vinagre, que inhibeixen l’enzim responsable de l’oxidació. Els cors cuits es poden congelar i conservar durant diverses setmanes, cosa que permet aprofitar els pics de temporada i disposar-los fora.
Un matís important sobre la carxofa en conserva: els cors de llauna o pot de vidre són una opció vàlida fora de temporada amb un perfil nutricional raonablement ben conservat, encara que el procés d’esterilització redueix parcialment el contingut en vitamina C i en cinarina. Per eliminar l’acidesa del líquid de conservació, es recomana blanquejar-los en aigua bullint durant un o dos minuts abans de cuinar-los.
Propietats de la carxofa
| Nutrient | Per 100 g crua |
| Energia | 47 kcal |
| Proteïnes | 3,3 g |
| Lípids totals | 0,2 g |
| Hidrats de carboni | 10,5 g |
| Fibra total | 5,4 g |
| Aigua | 84,9 g |
| Colesterol | 0 mg |
| Potassi | 370 mg |
| Fòsfor | 90 mg |
| Magnesi | 60 mg |
| Calci | 44 mg |
| Ferro | 1,3 mg |
| Zinc | 0,49 mg |
| Sodi | 94 mg |
| Manganès | 0,26 mg |
| Vitamina C | 11,7 mg |
| Folats | 68 µg |
| Vitamina K | 14,8 µg |
| Vitamina B1 | 0,07 mg |
| Vitamina B3 | 1,05 mg |
| Vitamina B6 | 0,12 mg |
| Vitamina A | 3 µg |
| Vitamina E | 0,19 mg |
| Cinarina | Presente |
| Cinaropicrina | Presente |
| Luteolina i apigenina | Presentes |
| Àcid clorogènic | Presente |
| Fitoesterols | Presentes |
Font principal: USDA FoodData Central (FDC ID: 11007, artichokes, raw). FEN/Moreiras i col. 2013 per a comparativa. IR = Ingestes Recomanades per a homes de 20-39 anys amb activitat física moderada (SENC, 2011). El contingut en inulina varia significativament segons la varietat, maduresa i condicions de cultiu.
Beneficis de la carxofa per a la salut
Cinarina: el compost més diferencial de la carxofa
La cinarina és el compost bioactiu més característic, un àcid fenòlic del grup dels derivats cafeoilquínics que es troba principalment a les fulles i al cor de la inflorescència. És la responsable del sabor lleugerament amarg i d’un dels efectes sensorials més curiosos de tota la gastronomia: després de menjar carxofa, l’aigua i altres líquids adquireixen un sabor més dolç del que és habitual, perquè la cinarina estimula els receptors del sabor dolç de les papil·les gustatives de manera retardada, alterant temporalment la perfecció. Aquest efecte va ser documentat per primera vegada per científics italians a la dècada de 1950 i des de llavors la cinarina s’ha convertit en un dels compostos vegetals més investigats per les seves propietats farmacològiques.
La cinarina estimula la producció i secreció de bilis per part del fetge (efecte colerètic i colagog), afavoreix el buidament de la vesícula biliar, millora la digestió dels greixos, té propietats antioxidants potents i contribueix a la reducció del colesterol LDL i els triglicèrids a la sang. Per aprofitar al màxim la cinarina convé consumir la carxofa amb poca cocció, preferiblement al vapor, i no rebutjar el brou de cocció, que conté una concentració significativa d’aquest compost.
Inulina, microbiota i salut digestiva
És una de les fonts més riques en inulina de tota la dieta mediterrània, aportant entre 3 i 10 grams d’aquest compost per cada 100 grams segons la varietat i estat de maduresa, superant en contingut d’inulina la ceba, el porro i l’all. La inulina és un fructà, un tipus de fibra soluble que l’organisme humà no pot digerir, però que els bacteris beneficiosos de l’intestí gruixut fermenten amb gran eficiència, actuant com a prebiòtic selectiu: estimula específicament el creixement de bifidobacteris i lactobacils, els microorganismes més associats a una micro cròniques.
A més del seu efecte prebiòtic, la inulina actua com a fibra soluble que modula l’absorció de glucosa i lípids a l’intestí prim, contribuint a reduir la resposta glucèmica postprandial i el colesterol LDL. Per aquest doble mecanisme (prebiòtic i regulador lipídic), és especialment recomanable en persones amb restrenyiment crònic, disbiosi intestinal i síndrome d’intestí irritable en fase estable, encara que en aquesta darrera patologia s’ha d’introduir amb precaució i en quantitats moderades pel contingut en FODMAPs.
Salut hepàtica i vesícula biliar
És l’aliment amb més evidència científica sobre salut hepàtica de tota la dieta mediterrània. Els seus compostos bioactius, especialment la cinarina, l’àcid clorogènic i la luteolina, tenen efectes hepatoprotectors documentats en múltiples assaigs clínics: protegeixen les cèl·lules hepàtiques del dany oxidatiu, estimulen la regeneració del teixit hepàtic danyat i milloren la funció hepàtica en persones amb hídiques. Una metaanàlisi publicada a Journal of Medicinal Food (2022) que va analitzar estudis clínics sobre l’efecte de la carxofa al fetge gras va concloure que l’extracte de carxofa redueix significativament les transaminases ALT i AST, els principals marcadors de dany hepàtic.
El seu efecte colerètic i colagog (estimula la producció i secreció de bilis) la fa també especialment recomanable per a la salut de la vesícula biliar: afavoreix el buidament regular de la vesícula, prevenint l’estasi biliar que pot contribuir a la formació de càlculs biliars en persones predisposades. Per aquest motiu, és un dels aliments més recomanats dins una dieta antiinflamatòria orientada a la salut digestiva i hepàtica.
Reducció del colesterol i els triglicèrids
Té un efecte documentat sobre el perfil lipídic que va més enllà de la simple reducció del colesterol. Els seus mecanismes d’acció sobre els lípids són múltiples i sinèrgics: la inulina redueix l’absorció intestinal del colesterol en segrestar els àcids biliars a l’intestí; la cinarina i els seus derivats inhibeixen la síntesi hepàtica de colesterol a través de la mateixa via que les estatines encara que amb menor potència; i les flavonoides (luteolina i apigenina) tenen efectes antioxidants que protegeixen el colesterol LDL de l’oxidació, el pas clau en el desenvolupament de l’aterosclerosi.
Una metaanàlisi actualitzada d’assajos clínics aleatoritzats publicat el 2024 a Journal of Evidence-Based Integrative Medicine va confirmar que el consum d’extracte de carxofa redueix significativament el colesterol total, l’LDL i els triglicèrids, amb resultats més consistents en persones amb hipercolesterolèmia. Incorporar-la de manera regular dins una dieta per reduir el colesterol i una dieta per baixar els triglicèrids és una estratègia amb base científica sòlida.
Efecte diürètic i regulació de la tensió arterial
Té propietats diürètiques naturals, fruit de la combinació del seu alt contingut en potassi (370 mg/100g), el baix contingut en sodi i l’acció específica de la cinarina i els flavonoides sobre els túbuls renals. El potassi actua com a antagonista natural del sodi, afavorint-ne l’eliminació renal i reduint la retenció de líquids. El seu efecte diürètic és suau però consistent, cosa que la fa especialment interessant com a aliment de suport dins d’una dieta per a la hipertensió on l’augment de la ingesta de potassi i la reducció de la retenció de sodi són objectius dietètics prioritaris. A diferència dels diürètics farmacològics, no provoca pèrdua de potassi sinó tot el contrari: aporta potassi alhora que afavoreix l’eliminació del sodi.
Folats i salut preconcepcional ia l’embaràs
Té una de les concentracions més altes en folats: 68 µg per cada 100 grams, entre les hortalisses de temporada de tardor-hivern, cobrint més del 20% de les necessitats diàries en una sola ració. Els folats (vitamina B9) són essencials per a la síntesi d’ADN i la divisió cel·lular, i són especialment importants les setmanes prèvies a la concepció i durant el primer trimestre de l’embaràs, on una aportació adequada prevé defectes greus del tub neural fetal. És, per tant, una hortalissa especialment recomanable en dones en edat fèrtil i dins d’una dieta per a l’embaràs ben planificada. Tot i això, és important recordar que la contraindicació en l’embaràs es refereix al consum excessiu o als extractes concentrats, no al consum culinari habitual de la verdura en quantitats normals.
Molt baixa en calories i alta capacitat saciant
Amb només 47 kcal per cada 100 grams i un contingut en fibra de 5,4 g/100g, és un dels aliments amb millor ràtio entre volum i sacietat de tota la dieta mediterrània. La seva combinació d’alta densitat de fibra, alt contingut en aigua (84,9%) i baixa aportació calòrica la converteix en una verdura excepcionalment saciant sense comprometre el balanç calòric de la dieta. La inulina contribueix també a aquest efecte saciant en alentir el buidament gàstric i perllongar la sensació de plenitud després de la ingesta. Per aquest motiu, és especialment recomanable en pautes de pèrdua de pes on maximitzar el volum i la sacietat dels àpats sense augmentar les calories és un dels objectius principals.
Propietats antioxidants i antiinflamatòries
És una de les verdures amb més capacitat antioxidant total de la dieta mediterrània, gràcies a la combinació de múltiples compostos bioactius: cinarina, àcid clorogènic, luteolina, apigenina, quercetina i fitoesterols actuen de forma sinèrgica per neutralitzar els radicals lliures i reduir la inflamació. L’àcid clorogènic en particular, que és el mateix compost responsable de part dels beneficis cardiovasculars del cafè, té efectes antiinflamatoris documentats a nivell molecular: inhibeix el factor NF-κB, un dels principals reguladors de la resposta inflamatòria. Aquesta capacitat antioxidant i antiinflamatòria la fa un aliment especialment valuós dins una dieta antiinflamatòria i com a component de la dieta mediterrània tradicional.
Contraindicacions de les carxofes
Embaràs i lactància: moderació, no prohibició
El consum d’extractes concentrats de carxofa en forma de suplements, càpsules o infusions molt carregades, on la concentració de cinarina i cinaropicrina pot ser molt superior a la de l’aliment; i el consum excessiu i sistemàtic de grans quantitats de carxofa crua, els principis amargs de les quals en alta concentració poden estimular la producció de bilis de forma excessiva i, en el cas de la lactància, passar a la llet materna amb un sabor amarg que el lactant pot rebutjar. En quantitats culinàries normals i dins una dieta per a l’embaràs ben planificada no està contraindicada.
Insuficiència renal i insuficiència hepàtica greu
Conté potassi (370 mg/100 g), fòsfor (90 mg/100 g) i proteïnes (3,3 g/100 g) en quantitats que en persones amb insuficiència renal crònica avançada on l’eliminació d’aquests minerals està compromesa poden ser problemàtiques en consums elevats. Les persones amb insuficiència renal en estadis avançats han de consultar amb el seu nefròleg o dietista-nutricionista sobre la quantitat adequada de carxofa a la seva dieta.
Si pateixes insuficiència renal i necessites un acompanyament posem a la teva disposició el nostre equip de nutricionistes de Menja sa. Estem presents a diverses localitats com el nostre centre de Barcelona. Consulta tots els nostres centres de nutrició.
Pel que fa a la insuficiència hepàtica greu, encara que té efectes hepatoprotectors ben documentats en fetge gras i hepatitis lleu, en persones amb insuficiència hepàtica severa o cirrosi avançada, l’efecte estimulador de la secreció biliar pot ser contraindicat. En aquests casos, qualsevol modificació de la dieta s’ha de consensuar sempre amb l’hepatòleg responsable del tractament.
Obstrucció biliar: contraindicació absoluta
Aquesta és la contraindicació més important. En persones amb obstrucció de les vies biliars (litiasi biliar complicada, estenosi del colèdoc, tumor de la via biliar), l’efecte colerètic i colagog de la cinarina, que estimula la producció i secreció de bilis, pot provocar un augment de la pressió en un conducte biliar ja obstruït, causant dolor. Aquesta contraindicació aplica tant al consum com a l’aliment en grans quantitats com, especialment, als extractes i suplements de carxofa, que concentren la cinarina en proporcions molt superiors a les de l’aliment fresc. Les persones amb càlculs biliars coneguts però sense obstrucció activa poden consultar amb el metge sobre la conveniència de consumir-la amb moderació.
Tractaments antihipertensius i diürètics
Té propietats diürètiques i antihipertensives pròpies, com hem vist a la secció de beneficis. Això significa que en persones que ja estan prenent medicació antihipertensiva o diürètics farmacològics, el consum habitual pot potenciar l’efecte d’aquests fàrmacs i provocar una baixada excessiva de la tensió arterial o una pèrdua d’electròlits més gran de la prevista. Aquesta interacció rarament representa un problema amb el consum culinari ocasional, però sí que ho pot ser en persones que consumeixen extractes o suplements de carxofa de forma habitual simultàniament a la seva medicació. Les persones en tractament amb antihipertensius o diürètics han d’informar el metge si incorporaran suplements a la rutina.
Al·lèrgia a la carxofa i reactivitat creuada
Encara que poc freqüent, l’al·lèrgia existeix i pot produir reaccions tant per contacte (dermatitis de contacte en manipular les fulles exteriors, que contenen làtex vegetal) com per ingesta (símptomes digestius, urticària, rinitis o, rarament, reaccions sistèmiques). Hi ha reactivitat creuada entre la carxofa i altres plantes de la família Asteraceae, que inclou també el card, l’enciam, l’escarola, l’endívia, la camamilla, el gira-sol i la dent de lleó. Les persones amb al·lèrgia coneguda al pol·len de plantes compostes (Asteràcies) tenen més risc de reaccionar i han d’introduir-la a la seva dieta amb precaució, especialment durant la temporada de pol·linització.
Gasos i flatulències per inulina
L’alt contingut en inulina, que és precisament un dels principals beneficis prebiòtics, és també la principal causa de flatulència en persones sensibles. La inulina arriba pràcticament intacta al còlon on és fermentada pels bacteris intestinals produint gas, cosa que pot generar distensió abdominal, flatulència i malestar digestiu, especialment quan es consumeix en grans quantitats o en persones amb microbiota alterada o sensibilitat digestiva augmentada. Per minimitzar aquest efecte, es recomana introduir-la de forma gradual a la dieta començant amb porcions petites i augmentant progressivament la quantitat per permetre l’adaptació de la microbiota. Les persones amb síndrome d’intestí irritable o sensibilitat als FODMAPs han de ser especialment cauteloses: està classificada com a aliment alt a FODMAPs i pot desencadenar símptomes en persones amb SII actiu.
Com menjar carxofes
Per a saber si les carxofes són fresques, ens fixarem en que les seves fulles estiguin ben tancades, tinguin un bon pes i que la tija sigui ferma i no presenti cap tall.
Les carxofes es poden prendre tant crues en forma d’amanida, on s’aprofiten totes les seves propietats, com cuites. Les podem bullir amb una miqueta de sal, fregir-les o bé cuinar-les al forn o microones. Si les bullim, és recomana no coure-les durant molta estona i utilitzar el mínim d’aigua possible per a evitar que perdin tants nutrients. No obstant, és aconsellable aprofitar el brou que queda ja que és allà on queden les substàncies beneficioses.
L’ideal és consumir-les tan bon punt s’han comprat, però si volem conservar-les, les podem guardar a la nevera fins a una setmana, remullant-les en aigua com si fossin flors. També podem coure els cors i congelar-los, d’aquesta manera aguanten unes quantes setmanes. Això sí, un cop cuinades i si no les congelem, refrigerades s’han de consumir abans de dos dies ja que a partir d’aquí comencen a produir unes substàncies tòxiques per a l’organisme.
Per a evitar que s’ennegreixin un cop tallades, les podem conservar amb una miqueta de suc de llimona o vinagre. Quan ens la mengem, és convenient retirar les fulles més exteriors ja que són massa dures i no tenen gaire bon gust.
Si les carxofes que hem comprat no són fresques sinó que són en conserva, per a eliminar l’acidesa que es produeix durant la seva conservació, és recomanable blanquejar-les amb aigua bullint durant uns minuts.
Preguntes freqüents
La carxofa (Cynara scolymus) és una de les verdures amb més concentració de compostos bioactius de la dieta mediterrània. El seu principal fitoquímic és la cinarina, un àcid fenòlic que estimula la producció de bilis i afavoreix la digestió dels greixos. També conté luteolina i àcid clorogènic, dos antioxidants amb propietats antiinflamatòries i hepatoprotectores ben documentades. A nivell nutricional destaca pel seu alt contingut en inulina —fibra prebiòtica que alimenta la microbiota intestinal—, la seva aportació de folats, vitamina K, potassi i magnesi, i el baixíssim contingut calòric: a penes 40 kcal per 100 g. Diversos assaigs clínics han observat que l’extracte de carxofa pot contribuir a la reducció modesta del colesterol LDL ia la millora de marcadors de funció hepàtica, encara que aquests efectes són més pronunciats amb suplements estandarditzats que no pas amb el consum culinari habitual.
Sí, i és un dels efectes amb més suport científic d’aquest aliment. Els compostos fenòlics de la carxofa -especialment la cinarina i la silimarina- han mostrat en estudis in vitro i en assaigs clínics una capacitat de protegir les cèl·lules hepàtiques davant del dany oxidatiu, estimular la regeneració cel·lular del fetge i millorar el flux biliar. En persones amb fetge gras no alcohòlic (NAFLD), alguns estudis han observat millores als nivells de transaminases (ALT i AST) amb el consum d’extracte de carxofa durant 8-12 setmanes. A la cuina, el consum habitual de carxofa fresca també té un efecte favorable sobre la funció hepàtica, encara que més modest que el del suplement concentrat. El que no fa la carxofa, malgrat la creença popular, és “netejar” el fetge en el sentit literal: el fetge no acumula toxines que necessitin ser eliminades amb aliments concrets, sinó que és un òrgan amb funció depurativa pròpia que es beneficia d’una alimentació global equilibrada.
Malgrat el nom, la carxofa de Jerusalem —també anomenada tupinambo (Helianthus tuberosus)— no té cap relació botànica amb la carxofa comuna. És un tubercle d’aspecte similar a un gingebre nuós, de sabor lleugerament dolç i amb textura semblant a la creïlla, encara que més cruixent en cru. Pertany a la família dels gira-sols, mentre que la carxofa comuna és una asteràcia del gènere Cynara. El seu nom en anglès (Jerusalem artichoke) és una deformació de l’italià girasole (gira-sol), no una referència geogràfica. Nutricionalment es diferencien de forma notable: el tupinambo és especialment ric en inulina —més fins i tot que la carxofa comuna—, cosa que el fa molt interessant com a prebiòtic però també més flatulent. Té un índex glucèmic molt baix i una aportació calòrica moderada (73 kcal/100 g). La carxofa comuna, en canvi, destaca més pels seus compostos fenòlics i el seu efecte hepatoprotector. A la cuina, el tupinambo s’usa com un tubercle —bullit, rostit, en crema— mentre que la carxofa es consumeix per les bràctees i el cor.
Bibliografia
Rolnik, A., & Olas, B. (2024). Functional and Therapeutic Potential of Cynara scolymus in Health Benefits. Nutrients, 16(6), 872. DOI: 10.3390/nu16060872 https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC10974306/
Moradi, M., et al. (2021). The effects of Cynara scolymus L. supplementation on liver enzymes: A systematic review and meta-analysis. International Journal of Clinical Practice, 75(10), e14726. DOI: 10.1111/ijcp.14726 https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/ijcp.14726
Phimarn, W., Sungthong, B., & Wichiyo, K. (2024). Effect of Cynara scolymus L. on Cardiometabolic Outcomes: An Updated Meta-analysis of Randomized Controlled Trials and Meta-regression. Journal of Evidence-Based Integrative Medicine, 29. DOI: 10.1177/09731296231217557
https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/09731296231217557
Kamel, A.M., & Farag, M.A. (2022). Therapeutic potential of artichoke in the treatment of fatty liver: A systematic review and meta-analysis. Journal of Medicinal Food, 25(10), 931–942. DOI: 10.1089/jmf.2022.0025 https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/36150019/
Graduada en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat Rovira i Virgili (URV). Ha realitzat un Postgrau en Nutrició i Dietètica aplicada a l'Activitat Física i l'Esport a CODINUCAT i un Postgrau en Suplements, Ajuts Ergonutricionals i Farmacologia a l'Esport (IINSS-IINCD) on va obtenir un certificat en Fisiologia, Entrenament i Nutrició Esportiva. És membre del Col·legi del Dietistes-Nutricionistes de Catalunya (CODINUCAT) amb el NºCAT001297.
