’alpinisme és un esport d’aventura que comporta un cert risc, especialment quan aquest es desenvolupa en condicions ambientals adverses. Els principals riscs que ens podem trobar a l’alta muntanya, i que estan directament relacionats amb la nutrició són: la deshidratació, la hiponatrèmia, la disminució de la gana causada per el mal agut de muntanya i la disminució de la temperatura corporal.
Deshidratació en l’alpinista
És la primera causa o principal factor limitant en el rendiment. a deshidratació en aquests ambients és fàcil que es produeixi ja que intervenen diversos factors desencadenants, com ara: l’escassa humitat absoluta present en les grans altures (cosa que afavoreix les pèrdues d’aigua per transpiració), la hiperventilació, produïda no solament per l’esforç realitzat si no també per la falta d’oxigen en l’ambient, i l’augment de la freqüència cardíaca experimentat. a deshidratació causa alteracions hidroelectrolítiques i problemes per a la termoregulació corporal, associades a insuficiència muscular (especialment en els descensos) i a congelacions de les extremitats del cos. Alhora, si l’aigua perduda no és reposada en una quantitat adient, el líquid plasmàtic experimenta una reducció en el seu volum que, a la vegada, incrementa encara més la freqüència cardíaca amb la conseqüent despesa d’energia que això comporta.
Hiponatrèmia
a hiponatrèmia és el descens del nivell de sodi en la sang i comporta greus riscos per a la salut. a hiponatrèmia aguda (nivell baix de sodi aparegut en un temps inferior a les 48 hores) és molt perillosa i pot comportar conseqüències tan greus com la disminució de la consciència, esvaïment, coma, o mort de l’alpinista. Els nivells de sodi en la sang poden descendir quan la hidratació es realitza mitjançant aigua a la qual no s’hi ha afegit sals minerals. Fondre la neu per tal d’hidratar-se però sense afegir sodi a l’aigua que en resulta del procés, pot acabar per conduir a una hiponatrèmia. Dur sobres de beguda isotònica o de sals minerals és fonamental per a realitzar unes pautes d’hidratació correctes.
Mal agut de muntanya (MAM)
El MAM provoca una disminució notable de la gana, per la qual cosa pot portar a l’alpinista a patir seriosos problemes de salut i de rendiment. Cefalea, anorèxia, insomni, molèsties digestives i marejos entre d’altres, són conseqüència d’aquest i se sap que pot arribar a afectar a més de la meitat dels individus exposats a alçades per sobre dels 4.000m. Si no s’arriba a la ingesta calòrica necessària, que per a aquests tipus d’esport s’estima entre les 4.500-6.000Kcal al dia, l’alpinista pot experimentar una dràstica reducció de pes, principalment a expenses del teixit muscular. A més, aquest quadre clínic provocat per la hipòxia hipobárica (falta d’oxigen en alçada), pot desembocar en edemes a nivell cerebral i pulmonar, per la qual cosa és fonamental que l’alpinista realitzi una aclimatació prèvia. Sembla ser que una ingesta alta en hidrats de carboni pot tenir un efecte preventiu en el desenvolupament del MAM.
Disminució de la temperatura corporal
Mantenir una ingesta calòrica adequada és necessari per al correcte manteniment de la temperatura corporal. Tot i que se sap que els greixos són una font de calories molt important, i de fet, són el nutrient que més calories ens aporta, no es recomana realitzar una ingesta alta en greixos en les estàncies a l’alta muntanya, ja que aquestes poden induir a diarrea, podent ocasionar deshidratació. Els hidrats de carboni han de ser la principal font d’energia ja que tenen un efecte tèrmic relativament baix, fet que ajuda a un millor manteniment de la temperatura corporal i, alhora, ajuden a mantenir els dipòsits de glucogen muscular en un nivell correcte, cosa que preveu la mobilització de proteïna muscular com a font d’energia. En canvi, realitzar una dieta més baixa en hidrats de carboni que en proteïnes, no només redueix el rendiment, si no que pot produir un descens de la temperatura corporal degut a l’efecte tèrmic (termogènesi) d’aquestes, així com pot exercir un efecte inhibidor de la gana al induir a la sacietat.
Properament veurem com realitzar un correcte abordatge nutricional en aquest esport.
Diplomatura en Nutrició Humana i Dietètica per la Universitat Ramon lull (Blanquerna) i Postgrau en nutrició esportiva per la Universitat de Cádiz (UCA). Antropometrista ISAK II per l’Escola Catalana de Cineantropometria (INEFC). Màster en Nutrició en l’Activitat Física i l’esport impartit per la Facultat de Medicina (UB).
Sóc membre col·legiat en el col·legi professional de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya (CODINUCAT) (CAT000800) i membre de la Fundació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes (2998).