La força de voluntat en el canvi d’hàbits
La Marta és una dona de 45 anys que ha intentat varies vegades començar a cuidar-se més i millorar els seus hàbits de salut però no ha aconseguit que els canvis siguin duradors. No sap per què, però té la sensació que té molt poca força de voluntat i que s’ha d’esforçar més. Veu a les seves amigues i amics que surten a caminar o que van al gimnàs i que cuiden la seva alimentació i a la Marta li sembla que a ells no els costa massa. En canvi, es compara amb el que li costa a ella mantenir uns hàbits adequats i això la fa sentir malament. Es diu a si mateixa mandrosa i vaga, i se sent culpable per no poder fer allò que sembla que tothom fa sense gaire esforç.
El cas de la Marta, tot i que a ella de vegades l’hi pugui semblar, no és únic. De fet, hi ha moltes persones que tenen sensacions semblants quan s’enfronten a un canvi d’estil de vida. En la majoria dels casos el problema no es troba en nosaltres mateixos, sinó en un mal plantejament del procés de canvi d’hàbits. Sovint cometem l’error de plantejar-nos molts objectius i a més a més els volem posar en marxa tots de cop i pretenem fer-ho sense dificultats. De vegades ho volem fer tan perfecte que mai veiem el moment ideal per iniciar el canvi i el que ens passa és que tenim tanta por a no ser capaços de fer-ho bé que finalment escollim no canviar.
Consells per a perdre la por al canvi d’hàbits
A continuació us donem uns quants consells per vèncer aquesta mandra i perdre d’una vegada aquesta por al canvi d’hàbits:
- El moment perfecte no existeix: Si esperem a estar tranquils, segurs o motivats per fer les coses probablement no iniciarem mai cap nou hàbit. És normal que el canvi ens generi certa inseguretat, por o mandra. Hem d’assumir totes aquestes emocions i iniciar els canvis amb elles.
- L’acció ens portarà a la motivació, i no a l’inrevés: La manera més efectiva d’augmentar la motivació és viure en primera persona les conseqüències de les nostres conductes. Com més vegades experimentem les bones sensacions que tenim, per exemple, després de fer esport, més motivació tindrem per tornar-hi.
- L’error forma part del procés de canvi: Quan abans assumim que no tot serà perfecte i que un canvi d’hàbits incorpora sempre i per tothom dificultats, abans ens posarem en marxa. La por a equivocar-nos no ens ha de paralitzar, hem de tenir en compte que equivocar-nos és necessari per aprendre i ajustar el canvi a la nostra manera de ser i viure.
- Organitza el canvi: Fes una llista de petits objectius que puguis començar a posar en marxa de forma immediata i comença pel més senzill. Arrancar amb les tasques que ens suposen menys esforç ens ajuda a activar-nos i superar la sensació de mandra.
- No prenguis decisions en funció del teu estat d’ànim: Cuidar-nos més o menys no ha d’anar de la mà de si ens sentim millor o pitjor o de com ens ha anat el dia. Dies bons i dolents en tindrem sempre, el que hem de fer és seguir cuidant-nos incloent aquella emoció de forma natural. Per exemple, si un dia estic enfadat, no deixaré d’anar a córrer perquè no em sento bé, sinó que aniré a córrer enfadat, i fins i tot potser aprofitaré aquesta emoció per la pràctica esportiva.
- L’important és el procés i no la meta: Sembla un tòpic, però quan parlem de canvi d’hàbits és primordial que ens centrem en el dia a dia sense mirar constantment un objectiu final que se’ns presenta molt llunyà i de vegades impossible. Com més centrats estiguem en el dia a dia més gaudirem del canvi i menys ens costarà posar-nos en marxa.
De vegades el que nosaltres anomenem mandra en realitat amaga un sentiment de por. Por a no fer-ho perfecte, por a equivocar-nos, por a no ser capaços, por a defraudar-nos a nosaltres mateixos o als altres, etc. Siguem conscients de totes les excuses que ens posem per no veure aquestes pors i assumim que per gaudir i avançar és imprescindible i necessari equivocar-nos.
Llicenciada en Psicologia (UB), Postgrau en Metodologia i avaluació en Psicologia Clínica i de la Salut (UAB), Postgrau en intervenció en Psicologia Clínica i de la Salut (UAB), Màster en Psicologia Clínica i Medicina Conductual (UAB), Màster d’investigació en Psicologia de la Cognició i la Comunicació (UAB), Postgrau en Psicoteràpia Integradora per l’IESP. Membre col·legiada en el Col·legi Professional de Psicòlegs de Catalunya (COPC, nº 17070) i estic acreditada com a Psicòloga General Sanitària pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.