Skip to content
Blog de nutrición de Menja sa

Aliments que van venir d’Amèrica

aliments descobriment america

El descobriment d’Amèrica va ser l’any 1492. Viure a la nova terra i adaptar-se, va ser relativament senzill pels navegats que hi arribaren. Com que arribaven mal alimentats de les llargues travessies pel mar, no els va costar adaptar-se a la alimentació d’allí. En un primer moment hi va haver una convivència pacífica amb els indígenes. Els cavallers (“hidalgos”) van ser els que van enrolar-se als vaixells perquè ja no havien de guerrejar, i per tant, estaven sense feina. D’Amèrica van aprendre els aliments que tenien i les plantes, i com ho cultivaven i ho feien servir.

Intercanvi cultural

Els indígenes feien forats a terra amb un pal per sembrar. Els espanyols quan van arribar allí van aportar grans innovacions a l’agricultura, també tècniques culinàries i utensilis per a cuinar, donat que els indígenes estaven molt endarrerits. La sal, el sucre, el vinagre i l’oli són condiments introduïts al nou continent.

Com hem dit abans, els indígenes, utilitzaven tècniques culinàries molt primitives, i els espanyols els hi introduïren els utensilis per cuinar, donat que ells encara cuinaven en un forat a terra on feien foc i tapaven amb fulles l’aliment fins que era cuit. Els indígenes no sabien fer pa, feien “tortas”. Els navegants demostraren una gran iniciativa i curiositat per les condicions dels cultius de les plantes, per aconseguir la seva aclimatació i conreu a la península. Les primeres a arribar són la patata, el tomàquet, el pebrot, el blat de moro i la figuera de moro. La introducció d’aquests aliments a la península va ser per Andalusia, on es van començar a aclimatar els cultius, donat que la major part dels navegants que feien “les Amèriques” eren d’aquelles zones.

Aliments que van venir d’Amèrica

El pebrot

Tant és una espècie, el pebre vermell, a l’abast de tothom (pimentón dulce, pebre vermell picant), com una hortalissa, de la qual es troben diferents varietats de pebrots, unes 50 varietats: Chile, ají, guindilla, bitxo…

El tomàquet

És de la família de les solanàcies. Portada, aclimatada, seleccionada i difosa pels espanyols a Europa, al principi es va considerar tòxica, i només era una planta ornamental. La reacció dels “científics de l’època” va ser en un primer moment de catalogar-la com a verinosa, ja que era una solanàcia, i això va durar fins al segle XVIII. La classe alta de l’època menyspreava la patata, el tomàquet i el pebrot, cosa que anava bé per al poble, donat que era un cultiu curt d’estiu i no interessava al senyor, la qual cosa permetia tenir menjar als pagesos. El tomàquet es menjava amb amanida i amb salsa. A Alemanya es cultiva per primera vegada al 1870. A Itàlia es diu poma d’oro (poma d’or).

Les mongetes (frijoles)

  • En català: fesols
  • En castellà: judías, alubias, habichuelas
  • En Gallec: fabas, feijao
  • A Astúries: fabes
  • A Cantàbria: pisanes
  • A l’Aragó: bachocas
  • A Múrcia: bajoques
  • Al País Basc: baba

És un llegum, i el seu nom en llatí és Phaseolus vulgaris. Prové del Perú, i els primers a cultivar-la van ser els Incas. S’adapta a terrenys humits com Galícia i Astúries. Les mongetes no solament omplen, sinó que contenen un gran quantitat de glúcids i proteïnes, i això era molt important per una població (pagesos) que no tenien accés a la carn perquè tot el que criaven (porcs, conills, pollastres …) era pel senyor feudal.

La patata:

La primera referència escrita sobre la patata és del 1553 i el llibre es diu “La rónica de Perú”, de Pedro iezo de León. La paraula prové del quetchua.És un aliment molt barat i de llarga conservació. És un cultiu d’alt rendiment que contribueix a l’alimentació de la població més pobra.S’anomena també: Batata, criadilla, papa del Perú, turma de la Índia, trumfa. En basc es diu lusagar (poma de terra), com pomme de terre del francès.La patata va ser introduïda a Europa per la península via Andalusia.La patata es planta de març a juny.Té gran quantitat de vitamina , tot i que desapareix quan les cuinem. Alhora és un aliment ric en midó (glúcids d’absorció lenta), potassi i aigua. La part verda de la patata, sobretot concentrada a la pell, és indigesta perquè hi ha solanina.

Llegendes de la patata

El francès Parmintier va ser divulgador del cultiu i el consum de la patata. Els francesos expliquen que Parmintier va introduir les patates a Europa, però el que va fer realment es posar-les de moda entre les classes altes, donat que fins aleshores no n’havien fet cas.Formes antigues de conservació de la patata. Les conservaven en forma de huño, Tunta, o Moray. Deixaven assecar les patates a la terra. Durant la nit es gelaven i al matí les trepitjaven, per a què perdessin l’aigua. El huño: era el que quedava, quan es tapava amb palla, es tornava a gelar i es tornava a aixafar. D’aquesta manera sense aigua es conservaven millor en un clima tropical. A continuació es tornava a deixar a sol i serena, repetint el procés 4 o 5 dies. La Tunta: quan després d’aquest procés deixaven les patates 2 o 3 mesos en aigua en un llac poc profund i la patata es tornava més fina. El Moray: és al final d’aquests processos, quan se’n fa farina. La patata que feien servir era una patata silvestre més amargant, i amb aquest procés se li treia aquest gust amargant. Aquestes patates no tenen res a veure amb les que coneixem ara.

Blat de moro

  • En català: Blat de moro, moresc, panís, millot
  • En castellà: panizo, maíz, trigo de Turquia, zara
  • A Múrcia: borono– A Galícia: milho, millo
  • Al País Basc: maizale, artale
  • A Mèxic: tlaollí (antigament), elote (actualment)

El blat de moro és una gramínia igual que el blat. El seu nom en llatí és Zea mays. La paraula maíz prové de la llengua Taina, llengua de les illes del carib. És molt possible que Colon introduís el blat de moro a la península. Quan el blat de moro entra a Espanya per primera vegada es trobem que és un cereal molt apreciat degut a que la seva producció és molt bona. La major part de la tripulació que viatjava amb Colon era d’Andalusia, Extremadura i la Manxa, per tant, es creu que aquestes zones devien ser les primeres on es va començar a cultivar el blat de moro. Com que les terres eren del senyor feudal i per cultivar un nou producte primer li havien de demanar permís a ell, el que feien era cultivar-ho d’amagat enmig d’altres cereals o en racons de terra que estava en repòs. Perquè quedés dissimulat li posaven un nom semblant o igual a allò que es cultivava. El blat de moro és un cereal amb alt contingut en midó i sucres, molt energètic. Com que se’n consumeixen les pells també aporta gran quantitat de fibra. També conté un bon percentatge d’aigua.

    T’ha agradat el nostre article?

    Subscriu-te i rebràs GRATIS tots els nostres articles escrits per Dietistes-Nutricionistes, Psicòlegs i Periodistes.

    El teu email (obligatori)

    Aviso de cookies