i ha pel·lícules que mostren plats sorprenents. Molts d’ells, difícils de digerir pel seu extremat exotisme o per l’ús d’ingredients massa singulars. Però les estrelles del cinema… han consumit de debò aquests atrevits plats? o són trucs de cine? Descobreix-ho a continuació.
Chaplin s’empatxava de sabates?
És un dels moments clàssics del cinema i una mostra de la genialitat de Charles Chaplin. o vam veure en La quimera de l’or (1925), imprescindible llargmetratge de l’era del cinema mut. Víctima de la gana més ferotge, el personatge de Charlot acabava per clavar-li les dents a una de les seves enormes sabates. I ho feia amb el seu característic sentit de l’humor, menjant-se els cordons com si fossin saborosos espaguetis i degustant fins a les mateixes soles. Tres dies i 63 preses van ser necessàries perquè Chaplin quedés satisfet amb el resultat. Això sí, la perfecció va provocar que l’estrella patís alguns problemes estomacals. De menjar sabates? No, d’excés de regalèssia. Tota la bota havia estat creada amb regalèssia per una empresa de dolces anglesa anomenada illaby.
Li va agradar a Indiana Jones els cervellets de mico?
Indiana Jones i el temple maleït (1984) va ser la segona aventura cinematogràfica de l’audaç arqueòleg. En aquesta ocasió, el director Steven Spielberg li va voler donar un to una mica més fosc a la famosa saga. A més de sectes assassines i nens condemnats a l’esclavitud, la pel·lícula mostrava alguna que altra «delicatesen», com aquests cervellets de mico que els servien per a postres als protagonistes en finalitzar un festí. Però de debò arrison Ford i Kate Capshaw van haver d’enfrontar-se a tan desagradable plat? No, tranquils. Sota aquest aspecte desagradable s’ocultava una combinació de flams i melmelada de gerd d’allò més dolç.
A annibal Lecter li van també els cervells?
Li agradaven i no especialment els de micos, sinó els cervells d’éssers humans. A més, demostrava saber cuinar-los al punt en una de les escenes més desagradables de la història del cinema. Parlem de la seqüencia estel·lar de annibal (2001), pel·lícula dirigida per Ridley Scott a partir d’una novel·la de Thomas arris, autor també del silenci dels anyells i creador del caníbal més popular del cinema. En un moment del film, Anthony opkins —en el seu paper de Lecter— amb precisió de cirurgià aixecava la tapa del crani d’un dels seus enemics, interpretat pel pobre Ray Liotta, i li cuinava un tros del seu propi cervell. A part de bons efectes especials, per al rodatge Ridley Scott va decidir utilitzar cervells d’ovella amb l’objectiu de fer-los passar pel dels humans. Tant a opkins com a Liotta els van encantar.
Antonio de la Torre es va aficionar a la carn humana?
I no deixem als caníbals cinematogràfics. El director Manuel Martín Cuenca va sorprendre favorablement al públic amb l’estrena de Caníbal (2013), una pel·lícula basada en la novel·la de umberto Arenal. En el film, Antonio de la Torre interpretava a un introvertit sastre de Granada, que de tant en tant assassinava a alguna dona per trossejar-la i assaborir-la en forma de filet a la planxa en la intimitat de la seva llar. El director de la pel·lícula va admetre haver contractat a Antonio per al paper perquè, a l’hora de fer el càsting, l’actor es va presentar amb un tupperware, es va asseure davant d’ell i, sense dir ni paraula, es va posar a menjar un filet. «Va arribar, es va asseure i es va menjar el filet —recordaria Martín Cuenca—. I aquí, jo vaig veure la pel·lícula». Això sí, tot vedella. No va caldre sacrificar a cap actriu ni per a les proves ni durant el rodatge.
Es va menjar un pop viu el protagonista de Old Boy?
Inspirada en la novel·la gràfica de Nobuaki Minegishi, Old Boy (2003) va ser una producció coreana dirigida per Chan-wook Park que va despertar nombroses controvèrsies per la quantitat de seqüències impactants que contenia. En una d’elles, el protagonista de la pel·lícula, l’actor Min-sik Choi, entrava en un restaurant després d’un llarg segrest i el primer que feia era menjar-se un pop viu. Però de debò es va haver de menjar un pop? Un no, en realitat es va menjar un total de quatre octòpodes fins que el director va donar per bona la seqüència. Malgrat el desagradable que pugui semblar-nos, el plat de pop viu, anomenat «sannakji», és molt habitual en els restaurants sud-coreans.
Recordes algun plat especialment indigest que hagués de menjar-se algú en una pel·lícula?